EXPOSICIÓ FOTOGÀFICA

Quin embolic!!

Aquest és el títol que vaig triar per la fotografia que

que descrivia al meu company  Julio.

A la fotografia hi ha una "enredadera" que va trepant per una porta.

Des del primer dia ja tenia clar quina fotografia faria.

El Julio em recorda molt aquesta planta, no es que s'hi assembli físicament, però si que tenen algu en comú.

 TOTS DOS ES FAN UN EMBOLIC!

Ell és un noi, que tot i tenir les idees clares a l'hora d'explicar-les es complica moltíssim., va d'un lloc a un altre, i deixa a la persona que esta escoltant-lo desconcertada, no sap exactament per on vol anar, que és  el que exactament vol explicar...Més o menys com la planta, mai saps cap a on trepara ni com s'embolicarà...

Però al igual que la planta, arriba un moment que deixa d'embolicar-se i finalment et diu el que et volia explicar des d'un inici.

Així és en Julio.


Reflexió;


Amb aquesta activitat hem pogut escoltar i adonar-nos de que pensem i com identifiquem als nostres companys. El fet de fer-ho amb una fotografia fa que te n'adonis de l'amplia varietat de recursos que es poden utilitzar per descriu-re a una persona, tan fisicament com interiorment.

DESCRIPCIÓ ESCRITA


Ara farà gairebé un mes que vaig començar anar a la universitat, per tant, ara farà un mes que vaig veure aquell programa per la televisió.

La nit abans de començar les classes, mentre sopava al menjador del meu pis, vaig veure per la televisió dos senyors amb un caire seriós i intel·lectual que debatien sobre l'afecte que pot causar una persona a un altre per la primera impressió.

Si no recordo malament deien que els primers dos segons de la persona són els que decidiran si aquella persona et caurà bé o la detestaràs per sempre.

Com comprendreu el sopar s'em va indigestar. Al matí següent havia d'anar a classe per primera vegada i jo seria la primera impressió de moltíssima gent.

Me'n vaig anar a dormir amb una sensació horrible, com aquella sensació que se't queda al cos quan acabes de baixar d'una muntanya russa; marejada i amb mal de panxa.

Per sort al final, pensant que molta gent estaria com jo vaig poder dormir... ja se sap, com diu el dit: “mal de molts, consol de ximples”.

Doncs bé, durant el matí següent vaig poder posar en pràctica el que havia escolat per la televisió... recordo la primera impressió que em va causar en Julio. -Un noi modern, com els típics d'avui dia- vaig pensar. Portava unes ulleres de pasta negre a l'estil nerd i una samarreta de màniga curta, blanca, que feia ressaltar el bronzejat que de ben segur moltes hores de platja li hauria costat.

Tenia una constitució gran, forta,. D'alçada no era gaire alt, més aviat podríem dir que era baixet. Portava el cap rapat, com els nois quan entraven a fer el servei militar, se li podien veure les idees i tot. La seva cara era arrodonida, amb uns ulls de color marro intens i un nas d'aquells de boxejador, petit i sense l'os pronunciat.

Amb totes aquestes característiques que vaig anar captant durant dos segons em vaig imaginar com seria la seva personalitat; d'aquells que sol pensen en ells mateixos, en estar macos i en anar al gimnàs. Com els que surten als programes aquests absurds i esgarrifosos de telecinco. No em caurà bé, em vaig dir a mi mateixa.

Seria cert el que deien aquells dos homes de la televisió? Aquell noi ja no em cauria bé mai?

Per sort, vaig comprovar, que un cop més, la televisió s'equivoca. Després d'una estona parlant amb ell em vaig adonar que en Julio era un noi simpàtic, sensible i treballador.

Per tant potser, no ens hauriem d'amuinar en el que poden pensar els atres a simple vista d'una persona, com em va passar a mi aquella nit al menjador de casa meva, ja que a una persona no se la pot conèixer ni jutjar en dos segons i aquí en teniu la prova.